Josep Vila Fisas, firmant llibres el dia de la presentació

Josep Vila Fisas, firmant llibres el dia de la presentació

Aquesta és la història curta d’un relat llarg. Els personatges són tres: un autor desconegut, una editorial petita i l’autèntica protagonista, la sort. Potser aquesta última ens serà favorable i aconseguirem la vostra atenció durant 3 minuts. Em disposo a intentar-ho.

(per Aureli Vázquez, co-fundador d’Espai Literari).

Vaig llegir 1984, de George Orwell, amb catorze o quinze anys. Per a mi va ser un descobriment en tota regla per molts motius, començant per la pròpia experiència lectora d’un adolescent ingenu.  Però recordo que em va captivar especialment perquè, a la meva curta edat, mai se m’havia passat pel cap la possibilitat que uns pocs poderosos poguessin sotmetre la majoria. Amb el temps vaig entendre que no només era possible, sinó que a més era probable. I des d’aleshores no he pogut deixar de llegir totes les distòpies que han anat caient en les meves mans, des de les clàssiques Un món feliç de Huxley, o Fahrenheit 451 de Bradbury, fins a les més recents La peixera (Maiol de Gràcia), Terra inhòspita (Dolors Millat) o Simulacions de Vida (Enric Herce). Cito expressament aquestes tres últimes per haver estat editades per petites editorials independents com Periscopi o Males Herbes. Totes tenen un punt en comú: la hipòtesi –no tan llunyana– d’un món apocalíptic, definitivament sotmès a allò que tant temíem: la violència gratuïta, el caos, els excessos del capitalisme, el control absolut… En definitiva, el nostre fracàs com a Humanitat.

Fa cosa d’un any i mig –el 14 de maig de 2014, per ser més exactes– va caure en les meves mans un manuscrit prometedor. Inicialment duia el títol de La melodia ferotge dels sense sort, i estava signat per un tal Josep Vila Fisas. La novel·la començava amb aquesta frase: “Tenen autèntic sentit les llàgrimes que vessem per dolor?”. Confesso que em vaig preguntar si no era un inici massa pretensiós per a un autor desconegut. I, per ser del tot sincer, a Espai Literari no teníem cap intenció d’editar-lo. Anàvem curts de recursos i el sarró de projectes estava massa ple. Però el cas és que vaig començar a llegir. Una pàgina, i una altra. I, a poc a poc, aquella experiència iniciàtica d’adolescent que anys enrere havia sentit amb la distòpia d’Orwell es va anar recreant i prenent forma de nou, aquest cop en les pàgines d’un autor desconegut per a mi.

La melodia que narrava aquell autor em va sorprendre perquè no es molestava en explicar el món que havia creat com a punt de partida. Com a les novel·les de Tolkien, aquell món existia i punt. “Si tens ganes de saber-ne més, continua llegint”, venia a dir sense dir-ho. Així és com vaig entendre que en aquell món hipotètic, que se situa cap a l’any 2070, la sort és mesurable. Vull dir que ho és científicament. Des del moment de néixer, tots portem un dispositiu al front que es diu nacària, i que marca amb una xifra la quantitat exacta de sort –mesurada en magars– que aquella criatura recent nascuda tindrà. Això vol dir, per exemple, que es creen guetos per als sense sort. I que hi ha regles, moltes regles, que prohibeixen el contacte entre els afortunats i els malestruc. I vet aquí que hi ha una nena que, inexplicablement, no duu nacària al front. I una resistència que s’organitza precàriament –amb més fe que motius– per reconduir la situació. I…

Vaig llegir l’última del manuscrit i el vaig tancar. Ja hi som, vaig pensar. I ara què? Perquè aquell manuscrit s’havia d’editar. Vaig quedar amb l’autor per fer un cafè i veure’ns les cares. I vaig descobrir un home tranquil i pausat, que escoltava atentament i que reaccionava amb humiltat a cada crítica. Però aquí venia el problema, l’autèntic problema: les crítiques.

Com que per motius X nosaltres havíem decidit no editar aquell manuscrit, em vaig recrear explicant allò que trobava millorable. I ara que hi penso, sento una mica de vergonya. Perquè li vaig etzibar –com si fos un insult– que el llenguatge era un pèl massa acurat, i que el nivell de lectura era exigent, i que tot plegat resultava poètic. I crec recordar que ja aleshores em preguntava quina mena de discurs inconsistent era aquell, i me n’adono que va ser precisament per aquella suma de característiques que vam decidir publicar la melodia.

Aquell cafè va acabar amb una declaració de bones intencions. Per part de l’autor, que com he dit és un escriptor humil –és a dir, una rara avis–, i per part meva perquè li vaig parlar d’algunes editorials que potser hi estarien interessades. Us estalvio ara el camí que el manuscrit va recórrer per aquestes editorials, però en resum diré que van ser tres les que van a estar a punt d’editar-lo. Una d’elles ja ho tenia coll avall, de fet.

Però, coses de la vida… precisament la sort em va tornar a portar el manuscrit. I vam  entendre que no hi havia marxa enrere. Que una editorial petita, minúscula, com la nostra, no podia perdre aquella oportunitat. I vam recordar el lema que des del primer dia ens va inspirar: “autors per descobrir”.

Ara La melodia dels sense sort –que pel camí ha perdut l’adjectiu ferotge– és ja una realitat. Les primeres opinions ens han confirmat que la decisió d’editar-lo va ser molt més que instint, i confiem que els llibreters, lectors i divulgadors culturals ens faran costat. De moment, la sort no és mesurable, però… ens queda l’olfacte. El temps –i els lectors– dirà.